Dia 37. 19.04.2020 / Klaus Kinski, Fernando Colomo i Alfons Quintà

Al llit, encara ben d'hora, aquest matí he llegit l'entrada del bloc que des de fa un munt d'anys cada diumenge envia la Nuria Vidal. Com sempre, l'acompanya de la imatge d'una obra de Ramon Herreros. Generalment parla de cinema i de llibres, és a dir, de la vida. Lògicament, aquests dies no pot evitar fer-ho també d'El Bicho, com ella en diu. Més enllà de les recomanacions, els seus comentaris paral·lels d'aquest diumenge m'han semblat especialment encertats: "…Malditos los políticos que siguen utilizando esta crisis como arma contra contrarios, aunque esas armas sean algunas veces ridículas y de vergüenza ajena (véase al conseller Buch [la Nuria no és l'única que no pot pair tanta estupidesa]) o simplemente desleales (véase la CUP o cualquier militante de VOX…)" La Nuria en té molts, de llibres escrits –també alguna novel·la–: ara treballa sobre Andrei Tarkovsky. Però un especialment divertit i interessant, si més no des del meu punt de vista, de viatger de butaca de cine, és La vuelta al mundo en 20 festivales. Teheran. La vida bajo un Burka és un dels molts textos del volum que demostren que el cine és molt més que una sala fosca, una catifa vermella i una mica o molt de glamur. La Nuria ensenya que, sobretot, és una finestra al món. La mateixa des de la qual ara ens hem de limitar a contemplar-lo, no a explorar-lo.

Vaig conèixer la Nuria Vidal el 1990, quan va començar a escriure la crítica per a El Observador de la Actualidad, diari a què em vaig incorporar amb el grup de gent inicial: Dolors Genovès, Susana Morcillo, Vicent Sanchis, Carles Ruiz, Antonio Figueruelo, Albert Sáez, Pepa Masó, Xavier Muniesa, Ricard Regàs, Montse Oliva, Marta Clos i tants altres… Poc després o pràcticament al mateix temps, arribarien Andreu Farràs, Jordi Juan, Toni Soler, Mateo Madridejos (potser farts d'El Periódico), Elena García Moreno de Vega, Pere Hernández, Mihály Dés, Alicia Giménez…

Com diu Emilio Lledó, de vegades la casualitat és un excés de sentit o, ara, simplement un recurs que m'ajuda a continuar aquesta entrada. Justament ahir, vaig rebre per un missatge privat de Twitter la petició d'un ben conegut escriptor i assagista del país que em demanava si voldria parlar amb ell sobre l'Alfons Quintà, el primer director de Televisió de Catalunya, l'home que a El País, el 1982, va publicar l'article –o un dels articles– que va acabar amb l'esclat de Banca Catalana, i que el 1990 va llançar al carrer El Observador, diari esquizofrènic, catalanista i en castellà, com si encara llavors calgués una reedició d'El Correo Catalán de l'època en què el va comprar Jordi Pujol. El diari va ser finançat i impulsat per Lluís Prenafeta, l'exsecretari general de la presidència durant els primers deu anys de Pujol a la Generalitat. Prenafeta, deien, volia enfonsar La Vanguardia, cosa que ni Luis de Galinsoga va aconseguir. Llavors ja havia deixat la política de primera línia però potser considerava que no era suficient continuar tenint sota la seva òrbita d'influència a José Antich, des del 1982 a El País i dotze anys després a punt de fer el salt al carrer de Pelai, si fa no fa al mateix temps que va aparèixer El Virrei.

(El llibre d'Antich, esbiaixadament informatiu, amb Prenafeta i sobretot Duran i Lleida com a ecos de fons, és un dels grans exemples de com el poder polític i el poder periodístic es tapen les vergonyes mútuament mentre dissimulen que les airegen. Ben Bradlee, a l'esquerra en la imatge superior, amb Jackie Kennedy, Antoinette Pinchot, la dona de Bradlee, i el president JFK, escriu a les seves memòries: "Els periodistes, i particularment els directors, sempre tenen el temor de ser seduïts pels polítics, al mateix temps que busquen aquesta seducció o, almenys, una ombra d'intimitat". En el cas d'Antich, cap temor i més que intimitat ha estat i és promiscuïtat.

(A l'escriptor i assagista que vol parlar amb mi sobre Quintà li vaig dir que sí, que encantat, que en parlaria, i que per fer-ho podríem establir una videoconferència. En tot cas, el vaig advertir que el meu testimoni seria de part. Quintà era un fill de puta, i amb un fill de puta és difícil ser imparcial. Però, encara que soni contradictori, es pot ser perfectament objectiu. Perquè en el cas d'aquell malalt, qualificar-lo de fill de puta és ser-ho.)

Quan el novembre del 1991 l'actor Klaus Kinski va morir, el director de cine Fernando Colomo –amb qui va rodar El caballero del dragón el 1985– va publicar a El País una columna que sempre he recordat i que em va semblar magnífica, molt més que algunes de les seves pel·lícules. No pas perquè jo conegués Kinski i pogués compartir el que deia Colomo, sinó per com deia el que volia dir i s'havia estat callant durant tant de temps. El darrer paràgraf del text, titulat Descansemos en paz, era prou contundent: "Mucha gente pensaba que estaba loco. Yo no lo creo así. Era un niño mimado, consentido y maleducado. De haber sido una persona mayor, sólo le cabría el calificativo de hijo de puta. Pero ahora se ha muerto y nos ha dejado. Descansemos en paz." Quan l'Alfons Quintà va matar la seva dona, Victòria Bertran, i després es va suicidar, vaig fer la següent piulada, tot just saber la notícia però desconeixent encara les circumstàncies exactes dels fets:

Doncs això, un fill de puta. I quan vulguis en parlem, J.

Algú em deia fa pocs dies que aquest bloc no és un dietari, sinó una mena de memòries. No hi estic d'acord. O no ben bé. O no només, tot i que admetre-ho em semblaria pretensiós. Al cap i a la fi, aquest és un exercici d'ombliguisme –si és que es pot escriure la paraulota sense que Pompeu Fabra s'alci de la tomba– consistent en plantar-me cada nit davant de l'ordinador –avui amb Simon i Garfunkel, potser perquè tinc ganes de compartir amb els 'nens' El Graduado, però, prou pudorós, encara no he decidit si és adient per a la Júlia; recordo, fins i tot, el cinema de BCN en què la vaig veure per primer cop (1982): el Maragall, en una sessió doble que va incloure també Delícias turcas– i davant de mirall. Intento veure més enllà del que trobo a primer cop d'ull: una cara amb barba de dies de no afaitar-se, cabells de setmanes de no tallar-se'ls; sovint una cara cansada, que dorm poc i que se li nota, amb moments d'alts i baixos enmig de tant de desconcert. És inevitable, sospito, que de tant en tant vulgui refugiar-me en el passat, territori susceptible d'adaptar-se a les necessitats del present, llevat que siguis un impostor i et trobis amb Javier Cercas al costat, perseguint-te.

A la tarda, després de fer una crònica per al diari, he llegit i tafanejat premsa. Anglesa i espanyola. També l'ARA. De sobte, una amiga, la Lola, m'envia un missatge des d'un carrer de més enllà i em pregunta si he seguit la polèmica sobre Galdós en què han participat Almudena Grandes, Javier Cercas, Muñoz Molina i Vargas Llosa, cadascú amb un article a El País. Li confesso que no. No en tenia notícia. Em diu la Lola que se sent un personatge del segle XIX, seguint una polèmica a la premsa. (Millor això que no seguir-ne una per Twitter. I millor sobre Galdós a Twitter que no sobre el Procés Independentista.)

L'últim que vaig llegir sobre Galdós, millor dit, de Galdós, va ser Fortunata y Jacinta, el 2002, poc abans de passejar-me pels escenaris del Madrid de la novel·la, o per intentar retrobar-los en una ciutat pràcticament no identificable. Però la Lola m'envia els quatre articles i els llegeixo. Cercas té la capacitat de posar-me nerviós. Soldados de Salamina, La velocidad de la luz, Anatomía de un instante són llibres que em van agradar prou o molt. I que em van interessar encara més. El impostor ja em va carregar bastant. Sobretot pel to del Cercas personatge autoreferenciat, ésser moralment superior a la seva víctima, un pobre desgraciat a què l'escriptor eleva de l'anècdota a la categoria per parlar des de la parcialitat de l'Espanya que no ha tingut en compte el passat, i que ha construït el present sense mirar enrere, oblidant-ho tot. Aquest, però, no és el problema. El punt de partida és correcte. El problema és el to. Ja no és el del gamberro i groller d'algunes de les primeres pàgines de Soldados –la primera impressió conté un error d'edició clamorós i alguna frase lamentable–, sinó que és el del referent moral en què s'ha volgut erigir.

(Durant els dies del darrer Nadal, al País Basc –potser l'últim en molt de temps–, vaig aprofitar per llegir Terra alta. Lamentable novel·la que només els 600.001 euros rebuts d'avançament pel premi Planeta justifica que Cercas l'hagi signada.)

Vaig a dormir. Potser demà, abans de penjar aquesta entrada busqui a Soldados els dos detalls de què parlava, que no menystenen, en absolut, les emocionants i belles darreres vint o trenta pàgines de la novel·la. (El crític literari i professor Fernando Valls ens va dir a MP i a mi, mentre esmorzàvem en un hotel de Grenoble el juny del 2001, que aquella part valia per tot el llibre. Tenia raó, però això no li dona carta blanca… De la mateixa manera, l'escena del soldat i Suspiros de España, amb música de Mompou posterior, val la pena i ja justifica tota la pel·lícula de David Trueba, per moments millor que el relato real original.)

Potser demà a primera hora, abans de penjar l'entrada comentaré el sopar que ha fet l'Adrià avui. Lasagna... M'ha recordat a mi mateix fent errors bàsics en el moment de cuinar un plat per primer cop. No he pogut decidir què m'ha sabut més greu: si el seu error o veure'l com se sentia, decebut amb si mateix per haver-lo comés. Cuinar és com la vida, equivocar-se i seguir endavant; la vida, sovint, és com escriure un dietari: recordar allò que importa o que vols deixar dit que importi per al futur sabent que només és pur artifici, i sent conscient que fas o que faràs o que pots fer una pifiada monumental, però que l'endemà hi has de tornar.